Al diari La Vanguardia d'avui, Javier Ricou publica un artícle que, amb el títol "Els límits del càstig als fills", reflexiona sobre el debat sobre el que han de fer els pares quan els seus fills es porten malament i volen esmenar aquelles conductes, debat que ha torna a ser actual arran de coneguts casos extems com l'abandonament d'un nen japonès a un bosc i el d'una menor tancada a la seva habitació durant molt de temps a Madrid. Paga la pena llegir l'article. Per complementar-lo, el propi Ricou proposa un "manual del bon educador", el qual reproduïm a continuació:
"La resposta a una mala conducta ha de ser immediata i estar relacionada amb el fet i no s’han d’imitar mai altres pares
Els experts en educació infantil coincideixen en
l’enumeració de consells que els pares haurien de seguir a l’hora de
castigar els seus fills. Encara que ja se sap que la teoria, i més en
aquest assumpte, és una cosa i la posada en pràctica d’aquella norma una
cosa molt diferent.
- Reparador. El càstig ha de tenir un component reparador, és a
dir, ha de proposar al nen que esmeni d’alguna manera el que ha fet.
Per tant la resposta dels pares a una conducta inapropiada dels seus
fills ha de tenir relació directa amb el que ha succeït.
Immediatesa. El càstig s’ha d’imposar immediatament, no
s’ha d’esperar. Ni tampoc no és bo allargar-lo durant molt de temps. Els
experts afirmen que no val allò de “et quedaràs sense jugar a la
videoconsola tot l’any”. Aquella resposta propícia que el nen s’acostumi
al càstig i que es perdi la finalitat educativa.
- Agressions físiques. No s’ha de recórrer mai a l’agressió
física (i aquí entra també el clatellot) ja que aquella resposta només
provocarà humiliació en el nen i por d’aquest cap als seus progenitors.
Els experts insisteixen que els crits tampoc no porten a enlloc. Aquella
reacció només demostra que l’assumpte ha desbordat els pares i que
aquests s’han quedat sense recursos ni estratègies per esmenar la
situació.
- Guanyar-se les coses. El menor ha de comprendre que el
càstig no se li imposa per arrabassar-li coses que li agraden. L’èxit
s’aconsegueix quan el nen comprèn que simplement no es mereix, per una
conducta incorrecta, una recompensa o reconeixement que tenia ja
guanyat per endavant.
- Per edats. Cada edat té el seu càstig. Si té menys de 5
anys i trenca un gerro pot perdre una estona del seu temps de joc per
ajudar a recollir. Si té més de 5 anys, a més de recollir les restes del
gerro, hauria de perdre temps del seu lleure per netejar la resta de la
casa. Així aprèn que cal cuidar els objectes. Si és adolescent, a més
de reparar la mala conducta amb la neteja, se li pot retirar part de la
paga setmanal acordada perquè aprengui a valorar el que costen les
coses.
- Mirar a altres pares. Els experts consideren un error
imitar el que fan altres pares d’amics dels seus fills. Cada família és
un món i les dinàmiques de cada llar també. El correcte és fer cas dels
consells d’experts, amb independència del que passi a la casa del veí.
Si els pares despleguen les seves habilitats i segueixen els criteris
marcats pel seu sentit comú comprovaran que és fàcil anar salvant
obstacles. La situació ideal, aquesta que marca la teoria, és aquella en
la qual amb prou feines s’imposen càstigs a casa, però sí que es
marquen clars límits als fills que no poden creuar-se mai.
- Sobreprotecció. En l’actualitat els nens estan més
sobreprotegits que mai. Una explicació a aquesta realitat és que “molts
pares es van criar amb estils educatius molt rígids i es van prometre
que quan fossin pares actuarien d’una altra manera”, afirma Arantxa
Coca. I això comporta un risc ja que pot imposar-se un model familiar
“excessivament permissiu per amb una falta de límits clars i fermesa per
la por de ser titllats d’autoritaris”.
- La bufetada. La repressió física no educa ni ensenya
res, insisteixen experts de l’àmbit infantil. L’únic que s’aconsegueix
amb aquella mesura violenta és que el nen aprengui a tenir por i a obeir
per complaença i pel temor que es repeteixi l’agressió. Tal com indica
la psicopedagoga infantil Arantxa Coca, “aquell nen no esmenarà mai la
seva conducta per reflexió o intenció d’arreglar l’error”. I afegeix que
un menor “sempre recordarà amb més nitidesa les vegades que li ha
pegat el seu pare o mare que el nombre d’ocasions en què tots dos el van
abraçar”. Per això Coca es
mostra convençuda que castigar com a delicte la bufetada al fill hagi
estat tot un encert. Avui molts nens saben, fins i tot, que poden acudir
a la policia si pateixen una agressió a casa".
No hay comentarios:
Publicar un comentario