viernes, 8 de julio de 2016

El manual del bon educador

Al diari La Vanguardia d'avui, Javier Ricou publica un artícle que, amb el títol "Els límits del càstig als fills", reflexiona sobre el debat sobre el que han de fer els pares quan els seus fills es porten malament i volen esmenar aquelles conductes, debat que ha torna a ser actual arran de coneguts casos extems com l'abandonament d'un nen japonès a un bosc i el d'una menor tancada a la seva habitació durant molt de temps a Madrid. Paga la pena llegir l'article. Per complementar-lo, el propi Ricou proposa un "manual del bon educador", el qual reproduïm a continuació:

"La resposta a una mala conducta ha de ser immediata i estar relacionada amb el fet i no s’han d’imitar mai altres pares

Els experts en educació infantil coincideixen en l’enumeració de consells que els pares haurien de seguir a l’hora de castigar els seus fills. Encara que ja se sap que la teoria, i més en aquest assumpte, és una cosa i la posada en pràctica d’aquella norma una cosa molt diferent.

- Reparador. El càstig ha de tenir un component reparador, és a dir, ha de proposar al nen que esmeni d’alguna manera el que ha fet. Per tant la resposta dels pares a una conducta inapropiada dels seus fills ha de tenir relació directa amb el que ha succeït.
Immediatesa. El càstig s’ha d’imposar immediatament, no s’ha d’esperar. Ni tampoc no és bo allargar-lo durant molt de temps. Els experts afirmen que no val allò de “et quedaràs sense jugar a la videoconsola tot l’any”. Aquella resposta propícia que el nen s’acostumi al càstig i que es perdi la finalitat educativa.

- Agressions físiques. No s’ha de recórrer mai a l’agressió física (i aquí entra també el clatellot) ja que aquella resposta només provocarà humiliació en el nen i por d’aquest cap als seus progenitors. Els experts insisteixen que els crits tampoc no porten a enlloc. Aquella reacció només demostra que l’assumpte ha desbordat els pares i que aquests s’han quedat sense recursos ni estratègies per esmenar la situació.

- Guanyar-se les coses. El menor ha de comprendre que el càstig no se li imposa per arrabassar-li coses que li agraden. L’èxit s’aconsegueix quan el nen comprèn que simplement no es mereix, per una conducta incorrecta, una recompensa o reconeixement que tenia ja guanyat per endavant.

- Per edats. Cada edat té el seu càstig. Si té menys de 5 anys i trenca un gerro pot perdre una estona del seu temps de joc per ajudar a recollir. Si té més de 5 anys, a més de recollir les restes del gerro, hauria de perdre temps del seu lleure per netejar la resta de la casa. Així aprèn que cal cuidar els objectes. Si és adolescent, a més de reparar la mala conducta amb la neteja, se li pot retirar part de la paga setmanal acordada perquè aprengui a valorar el que costen les coses.

- Mirar a altres pares. Els experts consideren un error imitar el que fan altres pares d’amics dels seus fills. Cada família és un món i les dinàmiques de cada llar també. El correcte és fer cas dels consells d’experts, amb independència del que passi a la casa del veí. Si els pares despleguen les seves habilitats i segueixen els criteris marcats pel seu sentit comú comprovaran que és fàcil anar salvant obstacles. La situació ideal, aquesta que marca la teoria, és aquella en la qual amb prou feines s’imposen càstigs a casa, però sí que es marquen clars límits als fills que no poden creuar-se mai.

- Sobreprotecció. En l’actualitat els nens estan més sobreprotegits que mai. Una explicació a aquesta realitat és que “molts pares es van criar amb estils educatius molt rígids i es van prometre que quan fossin pares actuarien d’una altra manera”, afirma Arantxa Coca. I això comporta un risc ja que pot imposar-se un model familiar “excessivament permissiu per amb una falta de límits clars i fermesa per la por de ser titllats d’autoritaris”.

- La bufetada. La repressió física no educa ni ensenya res, insisteixen experts de l’àmbit infantil. L’únic que s’aconsegueix amb aquella mesura violenta és que el nen aprengui a tenir por i a obeir per complaença i pel temor que es repeteixi l’agressió. Tal com indica la psicopedagoga infantil Arantxa Coca, “aquell nen no esmenarà mai la seva conducta per reflexió o intenció d’arreglar l’error”. I afegeix que un menor “sempre recordarà amb més nitidesa les vegades que li ha pegat el seu pare o mare que el nombre d’ocasions en què tots dos el van abraçar”. Per això Coca es mostra convençuda que castigar com a delicte la bufetada al fill hagi estat tot un encert. Avui molts nens saben, fins i tot, que poden acudir a la policia si pateixen una agressió a casa".